Això
és més que una crisi econòmica i de règim: és una crisi de
civilització
Els
ciutadans i ciutadanes europeus, en la seva gran majoria, assumeixen
la idea de que la societat de consum actual pot “millorar” en el
futur (i que hauria de fer-ho). Entre tant, bona part dels habitants
del planeta esperen anar acostant-se als nostres nivells de benestar
material. Tot i així, el nostre nivell de producció i consum s’ha
aconseguit al preu d’esgotar els recursos naturals i energètics, i
trencar els equilibris ecològics de la Terra.
Res
d’això és nou. Les investigadores i els científics més lúcids
han estat donant-nos fonamentats senyals d’alarma des de
començaments dels anys setanta del segle XX: de prosseguir amb les
tendències de creixement vigents (econòmic, demogràfic, en l’ús
de recursos, generació de contaminants i increment de desigualtats)
el resultat més probable per al segle XXI és un col·lapse de la
civilització.
Avui
s’acumulen les notícies que indiquen que la via del creixement és
ja un genocidi a càmera lenta. El declivi en la disponibilitat
d’energia barata, els escenaris catastròfics del canvi climàtic i
les tensions geopolítiques pels recursos mostren que les tendències
de progrés del passat s’estan trencant.
Davant
d’aquest desafiament no n’hi ha prou amb els mantres cosmètics
del desenvolupament sostenible, ni amb la mera aposta per tecnologies
eco-eficients, i tampoc amb una suposada “economia verda” que
encobreix la mercantilització generalitzada de bens naturals i
serveis ecosistèmics. Les solucions tecnològiques, tant a la crisi
ambiental com al declivi energètic, són insuficients. A més a més,
la crisi ecològica no és un tema parcial sinó que determina tots
els aspectes de la societat: alimentació, transport, indústria,
urbanització, conflictes bèl·lics… Es tracta, en definitiva, de
la base de la nostra economia i de les nostres vides.
Estem
atrapats en la dinàmica perversa d’una civilització que si no
creix no funciona, i si creix destrueix les bases naturals que la fan
possible. La nostra cultura, tecnòlatra i mercàlatra, oblida que
som, des de l’arrel, dependents dels ecosistemes i interdependents.
La
societat productivista i consumista no pot ser sustentada pel
planeta. Necessitem construir una nova civilització capaç
d’assegurar una vida digna a una enorme població humana (avui més
de 7.200 milions), encara creixent, que habita un món de recursos
minvants. Per això, seran necessaris canvis radicals als nostres
modes de vida, les nostres formes de producció, el disseny de les
ciutats i l’organització territorial: i sobre tot als valors que
guien tot l’anterior. Necessitem una societat que tingui com a
objectiu recuperar l’equilibri amb la biosfera, i utilitzi la
investigació, la tecnologia, la cultura, l’economia i la política
per a avançar cap a aquest objectiu. Per això necessitarem tota la
imaginació política, generositat moral i creativitat tècnica que
aconseguim desplegar.
Però
aquesta Gran Transformació es troba amb dos obstacles titànics: la
inèrcia del mode de vida capitalista i els interessos dels grups
privilegiats. Per a evitar el caos i la barbàrie cap a on avui estem
dirigint-nos, necessitem una ruptura política profunda amb
l’hegemonia vigent, i una economia que tingui com a fi la
satisfacció de necessitats socials dins dels límits que imposa la
biosfera, i no l’increment del benefici privat.
Per
sort, cada cop més gent està reaccionant davant dels intents de les
elits de fer-los pagar els plats trencats. Avui, a l’Estat
espanyol, el despertar de dignitat i democràcia que va suposar el
15M (des de la primavera de 2011) està gestant un procés
constituent que obre possibilitats per a d’altres formes
d’organització social.
Malgrat
tot, és fonamental que els projectes alternatius prenguin
consciència de les implicacions que suposen els límits del
creixement i dissenyin propostes de canvi molt més audaces. La crisi
de règim i la crisi econòmica només es podran superar si al mateix
temps se supera la crisis ecològica. En aquest sentit, no basten
polítiques que tornin a les receptes del capitalisme keynesià.
Aquestes polítiques ens van portar, durant els decennis que van
seguir a la segona guerra mundial, a un cicle d’expansió que ens
va col·locar en el llindar dels límits del planeta. Un nou cicle
d’expansió és inviable: no hi ha base material, ni espai
ecològic, ni recursos naturals que puguin sustentar-lo.
El
segle XXI serà el segle més decisiu de la història de la
humanitat. Suposarà una gran prova per a totes les cultures i
societats, i per a l’espècie en el seu conjunt. Una prova on es
dirimirà la nostra continuïtat a la Terra i la possibilitat
d’anomenar “humana” a la vida que siguem capaços d’organitzar
després. Tenim davant nostre el repte d’una transformació d’un
calibre anàleg al de grans esdeveniments històrics com la revolució
neolítica o la revolució industrial.
Atenció:
la finestra d’oportunitat s’està tancant. Es cert que hi ha
molts moviments de resistència al voltant del món en pro de la
justícia ambiental (l’organització Global Witness ha registrat
gairebé mil ambientalistes morts només als últims deu anys, en les
seves lluites contra projectes miners o petroliers, defensant les
seves terres i les seves aigües). Com a molt, tenim un lustre per a
assentar un debat ample i transversal sobre els límits del
creixement, i per a construir democràticament alternatives
ecològiques i energètiques que siguin a la vegada rigoroses i
viables. Hauríem de ser capaces de guanyar grans majories per a un
canvi de model econòmic, energètic, social i cultural. A més a més
de combatre les injustícies originades per l’exercici de la
dominació i l’acumulació de riquesa, parlem d’un model que
assumeixi la realitat, faci les paus amb la naturalesa i possibiliti
la vida bona dins dels límits ecològics de la Terra.
Una
civilització s’acaba i n’hem de construir una altra de nova. Les
conseqüències de no fer res —o fer massa poc— ens porten
directament al col·lapse social, econòmic i ecològic. Però si
comencem avui, encara podem ser les i els protagonistes d’una
societat solidària, democràtica i en pau amb el planeta.
En
diversos llocs de la Península Ibérica, Balears, Canàries, Ceuta i
Melilla, i a l’estiu de 2014
Traducció
de Antonio Turiel & Jordi Solé del Oil Crash Observatory
Source:
Comments
Post a Comment